Dret penal II. Tema 3.
TEMA 3: tipus objectiu (I):
a) supòsits d’absència d’acció o comportament penalment rellevant; b) Causalitat i imputació objectiva.
Índex
1. L’acció com a comportament humà penalment rellevant
1.1. Concepte d’acció
1.1.1. Concepte ontològic (debat històric)
1.1.2. Concepció significativa de l’acció o acció típica (plantejaments actuals)
2. Absència d’acció
3. Tipus objectiu
4. Relació de causalitat i imputació objectiva
4.1. Relació de causalitat
4.2. Imputació objectiva
4.3. Deure objectiu de cura
4.4. Previsibilitat objectiva
1. L’ACCIÓ COM A COMPORTAMENT HUMÀ PENALMENT RELLEVANT
De tota la gamma de comportaments humans que ocorren en la realitat, la norma selecciona una
part que valora negativament comminant-la amb una pena. És, doncs, la conducta humana el punt de
partida de tota reacció juridicopenal i l'objecte al qual s'agreguen determinats predicats (tipicitat,
antijuridicitat i culpabilitat) que converteixen aquesta conducta en punible.
Mai poden constituir delicte ni el pensament, ni les idees, ni tan sols la resolució de delinquir, fins que no es
tradueixin en actes externs.
La conducta humana es manifesta en el món extern tant en actes positius com en omissions. Les dues
formes de comportament són rellevants per al Dret penal, d'aquí la distinció que l'art. 10 del CP recull entre
accions i omissions.
El comportament humà només adquireix rellevància juridicopenal en la mesura que coincideixi amb el
corresponent tipus delictiu.
1.1. CONCEPTE D’ACCIÓ
1.1.1. CONCEPTE ONTOLÒGIC (debat històric): Es la manifestació externa del comportament humà. L’acció
passa de ser una categoria independent per ser una acció típica. Abans del s. XVIII es va començar a formar
la dogmàtica, a buscar els elements comuns dels delictes. El delicte es una acció dolenta, desobeeix el
mandat a portar-se bé. Al moment que concebem el delicte com una desobediència l’estem remetent a una
acció humana. Es van interessar pel concepte ontològic de l’acció humana. Van trobar dues grans respostes.
● Teoria causal: acció penal és un moviment corporal voluntari que causa una modificació en el món
extern mitjançant el resultat (desvalor de resultat). L’acció es la causa que origina el mal.
L’anomenem acció causal. És a dir, l’acció com a causa
● Teoria final: acció penal és una activitat humana dirigida a la realització d’una objectius concrets
(desvalor d’acció). L’acció es aquella acció humana orientada a aconseguir aquell mal. Al fixar-se en
la orientació d’aquest fer extern humà, l’anomenem acció final.
● Teoria social: des d’un punt de vista valoratiu l’acció és aquell comportament que socialment es
percep con a rellevant.
1/8
, Dret penal II. Tema 3.
Aquestes teories estan superades, però cal explicar-les perquè algunes institucions o sub-categories
dogmàtiques provenen d’aquests conceptes.
Arrel d’aquesta distinció, podem trobar dos grans escoles de pensament penal: el CAUSALISME i el
FINALISME. La teoria del delicte que s’explica en el temari es una versió ultramoderna de les teories
finalistes. Els finalistes portaran la concepció dual del delicte.
1.1.2. CONCEPCIÓ SIGNIFICATIVA DE L’ACCIÓ O ACCIÓ TÍPICA (plantejaments actuals): no interessa la natura
de les accions o comportaments humans, si no que aquesta tingui la funció d’establir quan serà rellevant
per al Dret penal.
Acció és tot comportament dependent de la voluntat humana. Només l'acte voluntari pot ser penalment
rellevant i la voluntat implica sempre una finalitat. No es concep un acte de la voluntat que no vagi dirigit a
un fi o objectiu determinat. D'aquí que l'acció humana regida per la voluntat sigui sempre una acció final,
una acció dirigida a la consecució d'un fi. Al llarg del s. XIX es va veure que la tipicitat i la antijuridicitat
estaven unides. Això no vol dir que només sigui la fi d'aquesta acció el que interessa al Dret penal, ja que
aquest pot estar igualment interessat en els mitjans elegits per aconseguir el fi o en els efectes
concomitants a la realització d'aquest fi. Per això els tipus legals són, en definitiva, els que decideixen quines
parts o aspectes de l'acció són o poden ser penalment rellevants.
Els finalistes introdueixen el concepte de bé jurídic, darrere de la norma ha d’haver quelcom. A finals del s.
XIX, principis del XX es comença a pensar que la acció ha de ser desvalorada en si mateixa. Introdueixen el
concepte de que no ens importa la natura de l’acció, sinó el fet de que estigui descrita. S’introdueix el
concepte d’acció com a conducta humana penalment rellevant.
Només ens interessarà la acció humana que esta descrita per la norma, es a dir l’acció típica. Actualment,
estudiem en conjunt l’acció típica, no separem acció de tipicitat.
Totes les accions típiques han de tenir un mínim de voluntarietat i coneixement. Hem aconseguit una
categorització d’aquells supòsits d’accions humanes problemàtiques però com no hi ha un min de
voluntariat i coneixement.
L’acció penalment rellevant és aquella exterioritzada, voluntària, dirigida a una fi i que es sotmet a una
valoració del seu significat en el món exterior, tant social o cultural, com jurídic.
2. ABSÈNCIA D’ACCIÓ
Si no es diu res en un article del Cp significa que el delicte es comet amb dol, si es comet amb
imprudència s’especifica en l’article. Tots els tipus tenen una part subjectiva el·líptica.
Podem excloure des del primer moment de l'àmbit del Dret penal aquells comportaments de l'ésser humà
que ni tan sols mereixen el qualificatiu d'acció. Ja que el Dret penal només s'ocupa d'accions voluntàries, no
hi haurà acció penalment rellevant quan falti la voluntat.
L’absència d’acció es refereix a la conducta humana que produeix un resultat lesiu però no constitueix un
delicte. Aquests supòsits que no poden ser considerats accions típiques però que son problemàtiques son:
● Actes reflexes: són aquells moviments externs que responent a un estímul passen del subconscient
al múscul sense intervenció de la part conscient del cervell.
● Força irresistible: és una condició de força provinent de l'exterior que actua materialment sobre
l'agent. Des del punt de vista quantitatiu, la força ha de ser absoluta de tal manera que no deixi cap
opció al que la pateix. Si la força no és absoluta, el que la pateix pot resistir-la o almenys té aquesta
possibilitat, no s'exclou l'acció. No és el mateix lligar fortament a una persona a un arbre mentre
dorm per impedir que compleixi amb el seu deure, que amenaçar-lo amb una pistola amb la
mateixa finalitat. En el primer cas falta l'acció, en no poder el subjecte ni tan sols manifestar la seva
voluntat. En el segon cas la voluntat existeix, però està viciada en les seves motivacions.
2/8
TEMA 3: tipus objectiu (I):
a) supòsits d’absència d’acció o comportament penalment rellevant; b) Causalitat i imputació objectiva.
Índex
1. L’acció com a comportament humà penalment rellevant
1.1. Concepte d’acció
1.1.1. Concepte ontològic (debat històric)
1.1.2. Concepció significativa de l’acció o acció típica (plantejaments actuals)
2. Absència d’acció
3. Tipus objectiu
4. Relació de causalitat i imputació objectiva
4.1. Relació de causalitat
4.2. Imputació objectiva
4.3. Deure objectiu de cura
4.4. Previsibilitat objectiva
1. L’ACCIÓ COM A COMPORTAMENT HUMÀ PENALMENT RELLEVANT
De tota la gamma de comportaments humans que ocorren en la realitat, la norma selecciona una
part que valora negativament comminant-la amb una pena. És, doncs, la conducta humana el punt de
partida de tota reacció juridicopenal i l'objecte al qual s'agreguen determinats predicats (tipicitat,
antijuridicitat i culpabilitat) que converteixen aquesta conducta en punible.
Mai poden constituir delicte ni el pensament, ni les idees, ni tan sols la resolució de delinquir, fins que no es
tradueixin en actes externs.
La conducta humana es manifesta en el món extern tant en actes positius com en omissions. Les dues
formes de comportament són rellevants per al Dret penal, d'aquí la distinció que l'art. 10 del CP recull entre
accions i omissions.
El comportament humà només adquireix rellevància juridicopenal en la mesura que coincideixi amb el
corresponent tipus delictiu.
1.1. CONCEPTE D’ACCIÓ
1.1.1. CONCEPTE ONTOLÒGIC (debat històric): Es la manifestació externa del comportament humà. L’acció
passa de ser una categoria independent per ser una acció típica. Abans del s. XVIII es va començar a formar
la dogmàtica, a buscar els elements comuns dels delictes. El delicte es una acció dolenta, desobeeix el
mandat a portar-se bé. Al moment que concebem el delicte com una desobediència l’estem remetent a una
acció humana. Es van interessar pel concepte ontològic de l’acció humana. Van trobar dues grans respostes.
● Teoria causal: acció penal és un moviment corporal voluntari que causa una modificació en el món
extern mitjançant el resultat (desvalor de resultat). L’acció es la causa que origina el mal.
L’anomenem acció causal. És a dir, l’acció com a causa
● Teoria final: acció penal és una activitat humana dirigida a la realització d’una objectius concrets
(desvalor d’acció). L’acció es aquella acció humana orientada a aconseguir aquell mal. Al fixar-se en
la orientació d’aquest fer extern humà, l’anomenem acció final.
● Teoria social: des d’un punt de vista valoratiu l’acció és aquell comportament que socialment es
percep con a rellevant.
1/8
, Dret penal II. Tema 3.
Aquestes teories estan superades, però cal explicar-les perquè algunes institucions o sub-categories
dogmàtiques provenen d’aquests conceptes.
Arrel d’aquesta distinció, podem trobar dos grans escoles de pensament penal: el CAUSALISME i el
FINALISME. La teoria del delicte que s’explica en el temari es una versió ultramoderna de les teories
finalistes. Els finalistes portaran la concepció dual del delicte.
1.1.2. CONCEPCIÓ SIGNIFICATIVA DE L’ACCIÓ O ACCIÓ TÍPICA (plantejaments actuals): no interessa la natura
de les accions o comportaments humans, si no que aquesta tingui la funció d’establir quan serà rellevant
per al Dret penal.
Acció és tot comportament dependent de la voluntat humana. Només l'acte voluntari pot ser penalment
rellevant i la voluntat implica sempre una finalitat. No es concep un acte de la voluntat que no vagi dirigit a
un fi o objectiu determinat. D'aquí que l'acció humana regida per la voluntat sigui sempre una acció final,
una acció dirigida a la consecució d'un fi. Al llarg del s. XIX es va veure que la tipicitat i la antijuridicitat
estaven unides. Això no vol dir que només sigui la fi d'aquesta acció el que interessa al Dret penal, ja que
aquest pot estar igualment interessat en els mitjans elegits per aconseguir el fi o en els efectes
concomitants a la realització d'aquest fi. Per això els tipus legals són, en definitiva, els que decideixen quines
parts o aspectes de l'acció són o poden ser penalment rellevants.
Els finalistes introdueixen el concepte de bé jurídic, darrere de la norma ha d’haver quelcom. A finals del s.
XIX, principis del XX es comença a pensar que la acció ha de ser desvalorada en si mateixa. Introdueixen el
concepte de que no ens importa la natura de l’acció, sinó el fet de que estigui descrita. S’introdueix el
concepte d’acció com a conducta humana penalment rellevant.
Només ens interessarà la acció humana que esta descrita per la norma, es a dir l’acció típica. Actualment,
estudiem en conjunt l’acció típica, no separem acció de tipicitat.
Totes les accions típiques han de tenir un mínim de voluntarietat i coneixement. Hem aconseguit una
categorització d’aquells supòsits d’accions humanes problemàtiques però com no hi ha un min de
voluntariat i coneixement.
L’acció penalment rellevant és aquella exterioritzada, voluntària, dirigida a una fi i que es sotmet a una
valoració del seu significat en el món exterior, tant social o cultural, com jurídic.
2. ABSÈNCIA D’ACCIÓ
Si no es diu res en un article del Cp significa que el delicte es comet amb dol, si es comet amb
imprudència s’especifica en l’article. Tots els tipus tenen una part subjectiva el·líptica.
Podem excloure des del primer moment de l'àmbit del Dret penal aquells comportaments de l'ésser humà
que ni tan sols mereixen el qualificatiu d'acció. Ja que el Dret penal només s'ocupa d'accions voluntàries, no
hi haurà acció penalment rellevant quan falti la voluntat.
L’absència d’acció es refereix a la conducta humana que produeix un resultat lesiu però no constitueix un
delicte. Aquests supòsits que no poden ser considerats accions típiques però que son problemàtiques son:
● Actes reflexes: són aquells moviments externs que responent a un estímul passen del subconscient
al múscul sense intervenció de la part conscient del cervell.
● Força irresistible: és una condició de força provinent de l'exterior que actua materialment sobre
l'agent. Des del punt de vista quantitatiu, la força ha de ser absoluta de tal manera que no deixi cap
opció al que la pateix. Si la força no és absoluta, el que la pateix pot resistir-la o almenys té aquesta
possibilitat, no s'exclou l'acció. No és el mateix lligar fortament a una persona a un arbre mentre
dorm per impedir que compleixi amb el seu deure, que amenaçar-lo amb una pistola amb la
mateixa finalitat. En el primer cas falta l'acció, en no poder el subjecte ni tan sols manifestar la seva
voluntat. En el segon cas la voluntat existeix, però està viciada en les seves motivacions.
2/8
