RECUPEREM L’EXPOSICIÓ
INTERNACIONAL DE 1929
Dissenyem una gimcana per a 4t d’ESO
ALUMNES: JÚLIA MAGEM, POL SOLÉ, ORIOL GUINART I CARLES
SOLÉ
DOCENT: JUDIT SABIDO
ASSIGNATURA: AMPLIACIÓ DE DIDÀCTICA DE LA HISTÒRIA DE
L’ART
DOCUMENT: TREBALL
MÀSTER: EN FORMACIÓ DEL PROFESSORAT
(GEOGRAFIA I HISTÒRIA)
CURS: 2020 - 2021
DATA D’ENTREGA: 8 D’ABRIL DE 2021
,1. INTRODUCCIÓ I DOCUMENTACIÓ
La proposta didàctica “Recuperem l’Exposició Internacional de 1929” té com a objectiu
resseguir les petjades que va deixar l'Exposició Internacional realitzada a la Ciutat Comtal, la
qual va generar un conjunt de reformes urbanístiques centrades en la muntanya de Montjuïc
en un context internacional de crisi econòmica provocada pel crac del 29 en l’àmbit
internacional i de crisi del règim de Primo de Rivera en l'àmbit nacional, el qual, cap a finals
de 1929, es trobava socialment aïllat, ideològicament deslegitimat i institucionalment sense el
suport del monarca Alfons XIII. Malgrat tot, sí que es va aconseguir un gran èxit a escala
social, amb gran afluència de públic, i els assoliments aconseguits per a la ciutat, sobretot en
l'àmbit arquitectònic i urbanístic, van fer de l'Exposició un esdeveniment de primera magnitud
per a la història de Barcelona.
L’any 1923, el general Miguel Primo de Rivera perpetrà un cop d’estat contra la
legalitat establerta per la Constitució de 1876 que havia estructurat fins aleshores el sistema
de la Restauració borbònica. Amb el beneplàcit del rei Alfonso XIII, el militar instaurà un
Directori Militar que seria substituït, dos anys més tard, per un de Civil. A partir d’aquest
moment, s’impulsà un plegat de programes de modernització que no pot ser comprès sense
tenir en compte el marc internacional de bonança econòmica dels anys 20. Malgrat els
aparents bons indicadors de la Dictadura en matèria econòmica i social, el règim s’immiscí en
un procés progressiu de pèrdua de suports, una realitat que responia a la incapacitat palesa
de modernitzar l’estructura política espanyola (el sistema de partit únic no aconseguí
desplaçar les pretensions del caciquisme ni la corrupció política), de modernitzar de manera
efectiva el sistema d’infraestructures de l’estat espanyol (si bé és cert que la conjuntura
internacional va propiciar una relativa febre constructiva, allò executat quedava molt lluny dels
propòsits programàtics) i d’apaivagar les tensions entre els militars africanistes i els
peninsulars (aquests últims denunciant el tracte privilegiat dels primers arran dels
substanciosos ascensos i condecoracions de guerra) (Vilar, 1978). Per tot plegat, va créixer
la pressió de la Dictadura d’un Primo de Rivera que no trobà més sortida que la dimissió del
càrrec. S’iniciava, d’aquesta manera, un procés de transició cap al sistema preexistent
capitanejat per Berenguer i Aznar. Això no obstant, els intents acabaren essent infructuosos,
atenint-nos a la participació explícita del monarca Alfons XIII durant la Dictadura i la inculcació
notòria de la institució monàrquica de la Constitució de 1876.
Per a l’elaboració de la present programació didàctica, també cal tenir en compte la
qüestió catalana en el si de la Dictadura de Primo de Rivera, un règim que va escometre
decididament contra el catalanisme polític i cultural (Cots, 2014). Tot i les esperances
, dipositades per la burgesia industrial catalana en el cop d’estat (anhelaven la cesura de la
lluita de classes reivindicada per Primo de Rivera, després d’un sexenni de violència pistolera
desbocada), ben aviat hi mostraren el seu enuig pel combatiment del dictador contra
qualsevol mostra de catalanisme, una ideologia política entorn de la qual s’havien organitzat
les pretensions autonomistes cristal·litzades en experiències com la Mancomunitat de 1913,
de la qual participà activament la burgesia catalana. En aquest marc de combatiment del
catalanisme, Primo de Rivera ordenà l’aterrament de les quatre columnes de Puig i Cadafalch,
representant no només de l’arquitectura modernista al país, sinó també dels horitzons
autonomistes del Principat. Ens interessa especialment aquest punt, així com la prohibició
explícita de col·locar emblemes nacionals catalans als espais públics de l’Exposició
Internacional de 1929.
És també del nostre interès l’anàlisi del context artístic del moment. A l’estat espanyol
predominava aleshores l’arquitectura historicista, però l’esdeveniment internacional de l’any
1929 propicià, a Barcelona, la construcció d’edificacions eclèctiques, combinant principis
elementals del neoclassicisme, del Renaixement o del barroc. No és menys rellevant la
influència, encara en aquells moments, de l’arquitectura modernista i noucentista. A la
pràctica, aquesta confluència estilística s’albira al Palau Nacional, el Teatre Grec o l’Estadi
Olímpic, entre altres construccions bastides en el marc de l’Exposició Internacional de
Barcelona. Però ens interessa també l’arribada de nous estils mercès a l’exposició en qüestió:
un dels exemples més cèlebres és el Pavelló Alemany, amb el seu racionalisme absolutament
trencador amb relació a les modes imperants en aquell mateix moment a l’estat espanyol
(Rovira, 1980).
Així doncs, aquesta excursió s'emmarcarà dins del currículum de 4t d'ESO, el qual se
centra, precisament, en el que acabem de comentar: el catalanisme i la dictadura de Primo
de Rivera. Aquests dos temes seran el context per poder començar a observar l'arquitectura
i les escultures més o menys revolucionàries que es van construir a Barcelona. En la ruta
farem un recorregut pels llocs més emblemàtics de l'exposició com alguns edificis, escultures
i museus que avui dia encara perduren, entre ells, el Poble Espanyol, la plaça d'Espanya, les
torres venecianes, l'Estadi Olímpic, el Teatre Grec, el Pavelló d'Alemanya, el Palau Nacional
o la Font Màgica.
