COMENTARI ARTICLE
CIENTÍFIC
ALUMNE: ORIOL GUINART
DOCENT: TÀNIA MARTÍNEZ
ASSIGNATURA: INNOVACIÓ I RECERCA EDUCATIVA EN
GEOGRAFIA, HISTÒRIA I HISTÒRIA DE L’ART
DOCUMENT: TREBALL
MÀSTER: EN FORMACIÓ DEL PROFESSORAT
(GEOGRAFIA I HISTÒRIA)
CURS: 2020 - 2021
DATA D’ENTREGA: 7 DE MARÇ DE 2021
1
, 1. INTRODUCCIÓ
D’acord amb la informació rebuda i trobada, el present treball pretén esdevenir una anàlisi crítica
de l’article “La enseñanza de la historia a través del aprendizaje por descubrimiento: evolución
del proyecto treinta años después” (Neus Sallés, 2010). Per a fer-ho, la metodologia emprada ha
constat de diverses parts: en primer lloc, he efectuat una lectura profunda del text per assimilar la
informació que vol transmetre l’autora; en segon lloc, he anotat les idees principals; en tercer lloc,
he procedit a la redacció del text i, en quart lloc, he elaborat les conclusions. L’estructura del
treball és la següent: la part principal serà un comentari científic i purament analític, mentre que
a l’apartat de les conclusions exposaré la meva opinió i valoració envers la temàtica. Finalment,
tal com es va comentar a classe, utilitzaré teoria de l’assignatura, vivències del pràcticum I i II i
bibliografia d’altres assignatures.
2. ANÀLISI CRÍTICA
L’objectiu del text és conèixer i caracteritzar els grups que, en el marc de la renovació didàctica
de l’últim terç del segle XX, van intentar implementar el mètode d’aprenentatge per descobriment
en el camp de la història, especialment una experiència en concret, la del “Grupo 13-16. Per a fer-
ho, Neus Sallés es basa en el mateix mètode de la història, i es planteja preguntes com: qui foren
els membres d’aquest grup? Com va sorgir? En quin context es va desenvolupar aquest projecte?
A banda d’això, recorre a fonts primàries (on destaquen, principalment, arxius de la UB, UAB i
altres documents que encara conservaven alguns membres del projecte), entrevistes de professors
(es van realitzar set entrevistes en profunditat de membres que es van poder localitzar, així com
alguns professors que, sense pertànyer al grup, van posar en pràctica el mètode a les seves classes
d’història), i a diferents instruments de l’educació formal (currículums, decrets de l’àmbit de
l’educació, llibres de text i altres materials complementaris). Fou important, i així ho estableix
l’autora al text, contrastar la informació obtinguda: això succeí, sobretot, en l’àmbit de les
entrevistes, on tot allò que van obtenir dels professors fou contrastat i ampliat amb les respostes
de vint-i-tres alumnes que van experimentar el mètode en primera persona. Per tant, a primera
vista l’estudi denota rigor i consistència.
En tot cas, després de situar la metodologia emprada per a respondre a les preguntes plantejades
a l’inici, Neus Sallés prossegueix amb un marc teòric que es trasllada fins al tardofranquisme,
moment de major àlgid d’aquestes metodologies innovadores. Amb la victòria franquista a la
Guerra Civil (1936-1939), l’educació va tornar als principis de l’autoritarisme, jerarquia,
obediència, ordre, disciplina i patriotisme. Es constituïa, així, una escola que era l’antítesi de la
republicana: integral, confessional, molt reglamentada i basada en l’autoritat. Com no podia ser
d’una altra manera, la història es va convertir en un pilar bàsic que proporcionava una visió de la
nació espanyola com una unitat indissoluble forjada a través del temps. El discurs era
inqüestionable i venia imposat en una sola direcció: per part del docent o del llibre de text envers
2
