Tema 13 L’autonomia privada i el negoci jurídic
L’autonomia privada
● L’expressió “autonomia de la voluntat” té el seu origen en la paraula
autonomia, del grec autos (per a si), i nomos (norma, regla), és a dir, regla
donada per a si mateix; i en la voluntat privada, com a font d’aquesta regla.
● L’autonomia de la voluntat (o autonomia privada) és el poder concedit a
la persona per governar la seua pròpia esfera jurídica.
● Art. 1089 CC: “Les obligacions naixen de la llei, dels contractes i quasi
contractes, i dels actes i omissions il·lícits o en què intervinga qualsevol
gènere de culpa o negligència”.
● Al costat de les normes objectives contingudes en l’ordenament jurídic, els
individus poden crear drets i obligacions jurídiques que regixen les seues
conductes. Així, l’autonomia privada és també font de les obligacions.
● Art. 1255 CC: “Els contractants poden establir els pactes, clàusules i
condicions que tinguen per convenient, sempre que no siguen contraris a les
lleis, a la moral ni a l’ordre públic”.
● L’autonomia privada permet no només la creació d’obligacions, sinó
també la seua reglamentació; és a dir, els particulars poden regular l’abast i
el contingut de les mateixes.
● Art. 1091 CC: “Les obligacions que naixen dels contractes tenen força de llei
entre les parts contractants, i s’han de complir d’acord amb els mateixos”.
● Art. 1257 CC: “Els contractes només produïxen efecte entre les parts que els
atorguen i els seus hereus [...]”.
● Respecte de l’eficàcia de les normes creades pels particulars, aquestes
únicament obliguen als qui participen de la seua creació (p. ex., en un
contracte d’arrendament, només queden obligats l’arrendador i l’arrendatari).
És a dir, aquestes normes tenen valor o força de llei entre les parts
contractants.
● Ara bé, l’autonomia privada no és font de normes jurídiques en el sentit
de mandat general, és a dir, les relacions jurídiques que crea no són llei, ni
costum: les normes de conducta (regles) que sorgixen dels contractes només
afecten als particulars que han intervingut en els mateixos (art. 1257 CC).
● Així, la norma contractual no pot equiparar-se a la norma jurídica o legal per
no tindre el requisit de la generalitat i perquè no procedeix d’una font amb
potestat normativa general com les Corts Generals o els grups socials.
Límits de l’autonomia privada
● L’autonomia privada, com a àmbit d’autoregulació d’interessos privats, no
és una regla de caràcter absolut i presenta una sèrie de límits, ja que hi ha
una sèrie d’interessos de la col·lectivitat que l’ordenament contempla com de
jerarquia superior als dels particulars, i que no poden ser satisfets per
l’autonomia dels mateixos.
● Art. 1255 CC: “Els contractants poden establir els pactes, clàusules i
, condicions que tinguen per convenient, sempre que no siguen contraris a les
lleis, a la moral ni a l’ordre públic”.
● La llei al·ludida en l’art. 1255 CC és la llei imperativa, és a dir, la que
s’anteposa a la voluntat dels particulars.
● La moral constituïx el límit ètic de l’autonomia privada, i s’ha d’entendre
per tal el conjunt de valors morals o ètics socialment imperants en un moment
determinat en la comunitat jurídica (el que exclou la moral referida a
qualsevol credo religiós).
● El que el Codi Civil anomena ordre públic és l’organització social de la
comunitat o els seus principis fonamentals i rectors. Pertanyen en
l’actualitat a l’ordre públic les matèries estrictament situades dins de l’ordre
constitucional (la llibertat de la persona, el seu dret a la igualtat i a la no
discriminació) que no poden quedar menyscabades pels pactes o contractes
dels particulars.
● Tot i aparèixer enunciats com tres límits diferents en l’art. 1255 CC, entre
llei imperativa, moral i ordre públic hi ha una relació molt estreta, fins el
punt que és difícil delimitar la vulneració d’un d’ells sense afectació de la
resta.
● I és que la llei és el reflex dels valors morals imperants en una societat
en un moment donat.
● Per exemple, quan el Codi Penal sanciona l’homicidi o l’assassinat, està
retraient la conducta immoral de matar una altra persona; o quan l’Associació
de Tennistes Professionals (ATP) o la Lliga de Futbol Professional (LFP)
establixen normes per evitar la compra de partits, estan retraient la conducta
immoral considerada deshonesta i contrària a l’esperit competitiu de l’esport
consistent en deixar-se perdre un partit a canvi d’obtenir un benefici
(habitualment, el cobrament de diners).
● Per la seua banda, el nucli fonamental de l’ordre públic està constituït pels
valors consagrats en la Constitució i, des d’aquesta perspectiva, es manifesta
en la necessitat que els particulars respecten els seus respectius drets
fonamentals en tots els seus actes d’autonomia privada, no només en el
moment de la celebració del contracte, sinó també en totes les etapes del seu
desenvolupament.
● Per tant, entre llei i ordre públic hi ha una relació molt evident, ja que la
Constitució (llei) preveu la tutela dels principis fonamentals rectors de la
societat espanyola.
● Així, serien contraris a l’ordre públic (i lògicament, també a la Constitució), per
discriminatoris i lesius del principi d’igualtat (art. 14 CE), els següents
comportaments: que algú perceba menys salari per raó del seu sexe; que una
dona siga acomiadada d’una empresa pel seu embaràs; no arrendar un
habitatge a un inquilí per raó de la seua raça; no contractar una persona per
la seua orientació sexual; no permetre entrar a un local d’oci a un col·lectiu de
persones amb discapacitat, etc.