Tema 11 La nacionalitat
Concepte
● La nacionalitat és el vincle jurídic existent entre la persona i l’Estat, en
virtut del qual se li atribuïxen determinats drets i deures derivats de la
seua integració en una organització política i territorial.
● L’obtenció de la nacionalitat no constituïx un dret subjectiu, sinó un acte
que constituïx una de les més plenes manifestacions de la sobirania d’un
Estat que comporta l’atorgament d’una qualitat que porta implícita un conjunt
de drets i obligacions.
● La nacionalitat ha estat tradicionalment considerada per la doctrina un
estat civil, en tant que incidix en la capacitat d’obrar de les persones. En
aquest mateix sentit es va pronunciar la STS 22.04.2004.
● No obstant això, el criteri de la nacionalitat com a estat civil no gaudix
d’unanimitat entre els autors, per entendre alguns d’ells que no afecta
directament la capacitat d’obrar de la persona, sinó només indirectament, en
la mesura que el que fa és identificar el bloc de normes que són d’aplicació a
la persona (les del seu Estat).
● En un altre ordre d’idees, la nacionalitat oferix drets que resulten vitals
per a la persona, que de no tenir una determinada nacionalitat es veuria
impossibilitada d’exercir, com el dret a sufragi, així com permet l’accés a
càrrecs i treballs específics, com ho són determinades funcions adscrites a
l’Estat (Eegistrador de la Propietat, Notari, Jutge, etc.).
L’adquisició de la nacionalitat
● Art. 11.1 CE: “La nacionalitat espanyola s’adquirix, es conserva i es perd
d’acord amb el que establix la llei”.
● Art. 11.2 CE: “Cap espanyol d’origen podrà ser privat de la seua nacionalitat”.
● La nacionalitat s’atorga per l’Estat, i no constituïx una simple
autorització: indica la pertinença d’una persona a un determinat Estat.
● Per aquesta raó, l’atorgament de la nacionalitat no és lliure, sinó que està
condicionat al compliment de determinats requisits, que fixa l’Estat i la llei, i
que d’acord al que establix el CC en el seu art. 21, pot ser denegada per
raons d’ordre públic o interés nacional.
● El CC establix les fórmules o vies per a l’obtenció de la mateixa, però els
requisits concrets per obtenir la mateixa són establits per llei, i pel Ministeri de
Justícia seguint la realitat social imperant.
● Es distingixen dues formes d’adquirir la nacionalitat:
a) L’originària o automàtica és aquella que se li fixa a una persona
des del seu naixement, sense que hi haja una altra nacionalitat
prèvia.
b) La derivativa és la que s’obté per canvi o modificació de la
originàriament obtinguda. És una manera sobrevinguda d’adquisició.
, L’adquisició originària
● En l’adquisició originària l’atribució és directa, sense necessitat de cap
tràmit, i concedix un règim privilegiat en relació amb la nacionalitat derivada,
perquè al ser automàtica concedix tots els drets previstos a la CE per als
espanyols. Així, els espanyols d’origen no poden ser privats de la seua
nacionalitat, d’acord amb els arts. 11.2 CE i 25.1 CC, el que significa que no
poden perdre-la per sanció, però sí per altres circumstàncies.
● L’adquisició originària de la nacionalitat pot produir-se de tres maneres:
a) per filiació (ius sanguini); b) per naixement (ius soli), i c) per opció.
● A) Per filiació (ius sanguini)
● Art. 17.1.a) CC: “Són espanyols d’origen: a) Els nascuts de pare o mare
espanyols”.
● Seran per tant espanyols d’origen els que tinguen un progenitor
espanyol, sense discriminació per raó de sexe (pare o mare), i amb
independència del lloc de naixement (no cal nàixer a Espanya). De la
mateixa manera, és indiferent que la filiació siga matrimonial o
extramatrimonial, i, igualment, que la nacionalitat espanyola del progenitor
siga d’origen o derivativa.
● El que sí cal és que la nacionalitat espanyola es tinga per, al menys, un
progenitor en el moment del naixement, sense que servisca, a efectes de
la transmissió de la mateixa al fill/a, haver-la posseït en el passat.
● Art. 19.1 CC: “L’estranger menor de díhuit anys adoptat per un espanyol
adquirix, des de l’adopció, la nacionalitat espanyola d’origen”.
● Art. 19.2 CC: “Si l’adoptat té més de díhuit anys, podrà optar per la
nacionalitat espanyola d’origen en el termini de dos anys a partir de la
constitució de l’adopció”.
● Pel que fa a la filiació adoptiva, cal estar al que disposa l’art. 19 CC. D’acord
amb aquest precepte, l’estranger menor de 18 anys adoptat per un
espanyol adquirix la nacionalitat d’origen; si és major d’aquesta edat,
podrà optar per la nacionalitat en el termini de dos anys a partir que es
produïsca l’adopció.
● Art. 180.3 CC: “L’extinció de l’adopció no és causa de pèrdua de la
nacionalitat ni del veïnatge civil adquirits, ni afecta els efectes patrimonials
anteriorment produïts”.
● L’extinció de l’adopció no constituïx una causa de pèrdua de la
nacionalitat.
● Art. 19.3 CC: “Sense perjudici del que disposa l’apartat 1, si d’acord amb el
sistema jurídic del país d’origen el menor adoptat manté la seua nacionalitat,
aquesta serà reconeguda també a Espanya”.
● El precepte té com a objectiu preservar la doble nacionalitat dels menors en
supòsits d’adopció internacional.
● B) Per naixement (ius soli)
● Art. 17.1.b) CC: “Són espanyols d'origen: b) Els nascuts a Espanya de pares
estrangers si, al menys, un d’ells haguera nascut també a Espanya.