Tema 8 La incapacitació
Introducció
● Al costat de l’edat, un altre factor determinant de la capacitat d’obrar de les
persones és la possibilitat de governar la seua vida amb independència dels
altres.
● En aquest sentit, la nostra legislació disposa que quan una persona no pot
governar-se amb autonomia es pot sol·licitar la incapacitació de la
mateixa.
● La incapacitació suposa la privació de la capacitat d’obrar d’una
persona declarada per sentència judicial, després de verificar-se alguna
de les causes establides en la llei (arts. 199 i 200 CC).
● La incapacitació es configura com un sistema de protecció de la persona
quan aquesta és incapaç de proveir-se per si mateixa d’aquests mitjans de
protecció de la seua persona i dels seus béns. Tot i la limitació de drets que
suposa per a la persona afectada, es tracta d’una mesura que s’estableix
en el seu benefici, al tractar-se d’una persona a la qual l’ordenament jurídic
considera vulnerable i mereixedora de protecció.
● Enfront de la incapacitació, trobem la incapacitat natural. La incapacitat
natural és una situació de fet en la qual la persona no té l’aptitud
d’entendre i voler, nucli de la capacitat d’obrar. No obstant això, la
incapacitació, basant-se en l’absència d’aquesta aptitud, suposa el pas de la
situació de fet a una situació jurídica.
● La regulació de la incapacitació es realitza fonamentalment en dos textos
legals: el CC (arts. 199-201) i la LECiv. (arts. 756-763).
Causes d’incapacitació
● Art. 199 CC: “Ningú pot ser declarat incapaç sinó per sentència judicial en
virtut de les causes establides en la Llei”.
● Art. 200 CC: “Són causes d’incapacitació les malalties o deficiències
persistents de caràcter físic o psíquic que impedisquen a la persona
governar-se per si mateixa”.
● L’art. 200 CC no és molt precís indicant les causes d’incapacitació. Ara bé,
d’aquest precepte es dedueix que perquè les circumstàncies que puguen
incapacitar una persona es consideren com a causes d’incapacitació
han de reunir dos requisits, que s’han de donar simultàniament:
a) Per una banda, que es tracte de malalties o deficiències de
caràcter físic o psíquic persistents. Aquest últim caràcter
(persistència) és determinant de la incapacitació de la persona, ja que
una incapacitat temporal no donaria lloc a aquesta possibilitat.
b) I, d’altra banda, que aquestes circumstàncies impedisquen a la
personada governar-se per si mateixa. El que vol dir que la
capacitat natural de la persona per prendre decisions sobre la seua
, vida es troba menyscabada per aquelles malalties o deficiències, i, per
tant, no pot prendre amb ple coneixement i llibertat aquelles decisions.
● Tots dos requisits, com s’ha dit, s’han de donar simultàniament.
● D’aquesta manera, és clar que els menors d’edats molt primerenques
(penseu en un nounat o en un xiquet de tres anys) no poden governar-se per
si mateixos; però, faltaria el primer dels requisits per poder incapacitar-los.
● En aquest cas, la incapacitat per governar-se per si mateix procedix, no d’una
malaltia o deficiència física o psíquica de caràcter persistent, sinó de la falta
de desenvolupament i de maduresa de tals subjectes, davant del que hi ha
altres mecanismes legals per actuar en nom del menor i d’aquesta manera
protegir els interessos de la mateixa (la representació legal de pares o tutors).
● De la mateixa manera, a més de patir una malaltia o deficiència física o
psíquica de caràcter persistent, aquesta ha d’impedir a la persona
governar-se per si mateixa.
● Així, podem pensar en una persona tetraplègica, amb una evident deficiència
física, tot i que això no vol dir necessàriament que haja de tenir les seues
facultats mentals disminuïdes i que no puga prendre decisions sobre els
diferents aspectes de la seua vida personal i jurídica.
Qui pot ser incapacitat?
● Art. 201 CC: “Els menors d’edat poden ser incapacitats quan concórrega en
ells causa d’incapacitació i es preveja raonablement que la mateixa persistirà
després de la majoria d’edat”.
● Tot i referir-se únicament nostre CC a la incapacitació dels menors d’edat, de
la legislació relativa al tema i de la jurisprudència es pot concloure que poden
ser també incapacitats tant els majors d’edat com els menors emancipats.
● Art. 171 CC: “La pàtria potestat sobre els fills [...] incapacitats quedarà
prorrogada, per ministeri de la Llei, en arribar aquells a la majoria d’edat [...]”.
● Quan s’incapacita un menor d’edat, la pàtria potestat no s’extingix al
complir la majoria d’edat, sinó que es prorroga, en la mesura que
continua sent creditor d’una institució de tutela dels seus interessos.
● Art. 171 CC: “[...] Si el fill major d’edat solter que viu en companyia dels seus
pares o de qualsevol d’ells és incapacitat es rehabilitarà la pàtria potestat,
que serà exercida per qui corresponga si el fill és menor d’edat [ ...]”.
● En cas d’incapacitació del fill major d’edat solter que continua convivint
amb els pares, es produïx la rehabilitació de la pàtria potestat, que havia
quedat extingida al complir aquell la majoria d’edat.
● Si no conviu a casa, no s’aplica la pàtria potestat rehabilitada.
Procediment d’incapacitació
● La regulació del procediment en què es declara la incapacitació es realitza
fonamentalment en la LECiv. (arts. 756-763), dins dels processos sobre la