Tema 5. Començament i extinció de la personalitat
Capacitat jurídica VS capacitat d’obrar
● a) La capacitat jurídica, concepte equivalent al de personalitat, és l’aptitud
per a ser subjecte de drets i d’obligacions. Es diu que té caràcter
absolut, en la mesura que l’ordenament jurídic atribueix aquesta aptitud a
tota persona, pel sol fet de ser-ho i com a conseqüència del
reconeixement de la seua dignitat com a ésser humà; p. ex., tota persona,
independentment de la seua edat (un bebé) o de la seua aptitud per
governar-se per si mateixa (un incapacitat judicialment), pot, en abstracte, ser
propietari d’un bé.
● b) La capacitat d’obrar és, per contra, l’aptitud per celebrar, vàlida i
eficaçment, actes i negocis jurídics (p. ex., contractes). A diferència de la
personalitat, es diu que té caràcter relatiu, per dependre de l’edat i de
l’aptitud de la persona per governar-se per si mateixa. Tenen, així, plena
capacitat d’obrar (i, per tant, per a contractar) els majors d’edat, que no hagen
estat incapacitats judicialment per patir una malaltia persistent, física o
psíquica, que així ho faça necessari.
Començament de la personalitat
● Art. 29 CC: “El naixement determina la personalitat; però el concebut es té
per nascut per a tots els efectes que li siguen favorables, sempre que nasca
amb les condicions que expressa l’article següent”.
● Art. 30 CC: “La personalitat s’adquireix en el moment del naixement amb
vida, una vegada produït el sencer despreniment del si matern”.
● El naixement, a la llum de l’art. 30, no es produeix quan l’ésser ix del
claustre matern, sinó quan es produeix el trencament del cordó
umbilical (“sencer despreniment del si matern”).
● A partir d’aquest moment es té, aleshores, capacitat jurídica o aptitud per ser
titular de drets i d’obligacions (comença a comptar-se l’edat, s’és titular dels
drets fonamentals, d’un patrimoni, s’és capaç de succeir mortis causa i de ser
causant de l’herència).
● Antic art. 30 CC (vigent fins 2011): “Per als efectes civils, només es considera
nascut el fetus que tinga figura humana i visca vint-i-quatre hores
completament després del si matern”.
● Aquests requisits pretenien evitar canvis en la trajectòria dels béns
hereditaris dels patrimonis familiars quan l’hereu només sobrevisquera uns
instants després del naixement (criatures abortives).
● El requisit de la “figura humana” s’interpretava en el sentit de no donar
prevalença a la configuració externa del nounat sinó a la seua
constitució interna, el que comporta negar la figura humana al nascut amb
uns òrgans vitals disposats en tal manera que demostren una ineptitud per
seguir vivint de forma prolongada encara que se supere el requisit de les
, vint-i-quatre hores (ex. acèfals, bicèfals, hidrocèfals, etc.).
● L’existència del termini de 24 hores, conegut com el de la “viabilitat legal”,
obeeix a exigències pràctiques, sobretot per evitar els dubtes plantejats per
aquells éssers dels que es qüestiona si van nàixer o no amb vida, i que per
tant podrien o no heretar al pare premort; ja que en el supòsit de no existir la
viabilitat legal, la mare seria l’hereua del mort als pocs instants de nàixer,
quan aquest era fill de pare premort.
● La supressió dels requisits de l’art. 30 CC suposa una adaptació de la
legislació espanyola a l’art. 7.1 de la Convenció sobre els Drets dels
Xiquets (“El xiquet serà inscrit immediatament després del seu naixement i
tindrà dret des que naix a un nom, a adquirir una nacionalitat i, en la mesura
del possible, a conèixer als seus pares i a estar a cura d’ells”).
Parts múltiples
● Art. 31 CC: “La prioritat del naixement, en el cas de parts dobles, dóna al
primer nascut els drets que la llei reconega el primogènit”.
● El precepte s’aplica no només als parts dobles, sinó a tots els parts
múltiples. S’ha de fer constar en la inscripció de naixement en el Registre
Civil l’hora del naixement; en cas de part múltiple, de no conèixer-se l’hora
exacta de cada un, es farà constar la prioritat entre ells, o que no ha pogut
determinar-se (art. 170.I.1º RRC).
● El precepte no estableix més drets per al primogènit respecte dels seus
germans, simplement es refereix al fet que pot haver-hi una sèrie
d’efectes que deriven d’aquesta prioritat del naixement, bé voluntaris,
com en la successió testamentària (la millora a favor del primogènit o la
constitució d’una substitució fideïcomissària), bé legals (com les normes
excepcionals que regeixen la successió al tron o certs títols nobiliaris).
● Art. 14 CE: “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaler
cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol
altra condició o circumstància personal o social”.
● Art. 57.1 CE: “1. La Corona d’Espanya és hereditària en els successors de
SM Joan Carles I de Borbó, legítim hereu de la dinastia històrica. La
successió al tron seguirà l’ordre regular de primogenitura i
representació, i serà preferida sempre la línia anterior a les posteriors; en la
mateixa línia, el grau més pròxim al més remot; en el mateix grau, l’home a
la dona, i en el mateix sexe, la persona de més edat a la de menys”.
● Art. 57.2 CE: “El Príncep hereu, des del naixement o des que es produïsca el
fet que origine la crida, tindrà la dignitat de Príncep d’Astúries i els altres títols
vinculats tradicionalment al successor de la Corona d’Espanya”.
● Entre els arts. 14 i 57.1 CE s’observa una antinòmia: l’art. 14 prohibeix la
discriminació “per raó de sexe”, però l’art. 57.1 estableix la preferència
de l’home a la dona en l’ordre de successió a la Corona.
● El de la prevalença de l’home a la dona va ser un tema molt debatut abans