TEMA 11 - INTERNACIONALITZACIÓ: MULTINACIONALS
Avui dia, cap país és autosuficient, sinó que a tots els fan falta intercanviar productes. El
sorgiment d'una sola economia mundial podria representar un gran avenç, ja que, potencialment,
crea les bases per a una planificació internacional de l'economia molt més harmoniosa que
l'actual.
La globalització és la tendència dels mercats i les empreses a estre's més enllà de l'àmbit
nacional, de manera que aconsegueix una dimensió mundial. Es tracta d'un procés polític,
econòmic, social i ecològic que té lloc actualment, pel qual cada vegada hi ha més interrelació
econòmica entre uns llocs i altres sota el control de les grans empreses.
Per tant, podem definir la globalització com l'extensió de les relacions econòmiques entre
diferents països, fins a l'extrem de crear una economia mundial, a la qual cada economia
participant depén de les altres.
El fenomen de la globalització comprén el comerç internacional, el moviment de capitals, la
inversió estrangera directa, els fenòmens migratoris , el desenvolupament de les tecnologies de la
comunicació i el seu efecte cultural.
És a dir, les empreses necessiten guanyar dimensió per a atendre aquest nou mercat, i una de
les vies per a aconseguir-ho és mitjançant la internacionalització.
La internacionalització és l'obertura als mercats internacionals, és a dir, les operacions
que du a terme una empresa per vincular-se amb els mercats internacionals.
11.1Procés d'internacionalització
Quan les empreses s'internacionalitzen, poden optar per diferents estratègies, és a dir, ho
poden fer de manera multidomèstica, global o transnacional.
– Una empresa empra una estratègia d' internacionalització multidomèstica quan
descentralitza la seva organització en cada país al qual opera, és a dir, l'empresa dóna
una resposta més diferenciada per a cada filial segons les necessitats locals del país on
opera. Ben sovint, es contracten treballadors locals perquè administren l'empresa, a més,
hi ha independència entre les directrius de les filials i les de la seu central. Tot
l'enfocament comercial va destinat al país on s'operarà. Podríem parlar d'un conjunt
d'empreses domèstiques unides per una propietat comuna.
– La internacionalització global tracta d'obtindre un avantatge competitiu amb una
centralització de recursos globals per a tots els països on opera, i tota l'administració es
du a terme des del país d'origen. En la majoria dels casos, els administradors i directius
de les filials solen ser del país d'origen de l'empresa matriu. Les filials tenen poca
independència i capacitat per a proposar estratègies o productes nous. Tots els productes
són iguals per a tots els països, així com les marques. Les filials solen ser simples canals
de distribució.
– La internacionalització transnacional elimina barreres geogràfiques i utlitza totes les
seves estratègies de producció i de vendes sense tenir en compte d'on procedeixen, és a
dir, de la filial que les proposa. Per tant, els centres dels diferents països on opera
l'empresa aporten noves idees i productes per a ser explotats globalment. A cada filial se
li pot assignar algun paper determinant, siga en l'àmbit comercial, d'innovació, o en
qualsevol altre, aprofitant els avantatges i les necessitats de cada país en què operen amb
la idea de poder obtindre economies d'escala i, així, reduir costos. En aquest cas es
barregen una mica les dues estratègies anteriors, ja que cada filial en algun moment es
pot convertir en empresa coordinadora de manera global.
A l'empresa multidomèstica les filials actuen de forma independent, a la global, de forma