Javier Molpeceres Coll 18034052 Història Moderna de Catalunya
La Catalunya vençuda del segle XVIII. Foscors i clarors de la Il·lustració.
Aquest treball consisteix en una ressenya del llibre La Catalunya vençuda del segle XVIII.
Foscors i clarors de la Il·lustració de Ernest Lluch Martín publicat l’any 1996. La ressenya
estarà dividida en una petita introducció, una fitxa tècnica de l’obra, una petita biografia del
autor, un resum i una valoració crítica. L’obra, titulada La Catalunya vençuda del segle
XVIII. Foscors i clarors de la Il·lustració, va ser escrita per Ernest Lluch Martín, editada per
l’editorial Edicions 62 a Barcelona i publicada l’1 de novembre de 1996 constant de 264
pàgines.
Ernest Lluch Martín (1937-2000) fou un economista i polític català nascut a Vilassar de Mar.
Doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona va ser militant del PSC i un
dels fundadors del PSPV. Fou portaveu del PSC al Congrés de Diputats d'Espanya i ministre
de Sanitat i Consum, nomenat el 1982 per Felipe González; va exercir el càrrec fins al 1986.
Com a fita important d'aquest mandat se'l considera oficiosament el pare intel·lectual de la
"Ley General de Sanidad" de 1984, on es posen les bases legals de la universalització de
l'atenció sanitària. Va destacar com a defensor del diàleg com a eina per aconseguir el
respecte pels drets humans, i la pau a Euskadi. El 21 de novembre del 2000 va ser víctima
d'un atemptat mortal al garatge de casa seva, a Barcelona, reivindicat per l'anomenat
Comando Barcelona de la banda terrorista d'ETA. De forma pòstuma fou guardonat l'any
2000 i 2001 amb el Premi Català de l'Any i amb la Medalla d'Honor del Parlament de
Catalunya respectivament. La seva obra abarca: El pensament econòmic a Catalunya
(1760-1849) publicat el 1973, La via valenciana el 1976, Pensament econòmic a Catalunya,
La Catalunya vençuda del segle XVIII. Foscors i clarors de la Il·lustració l’any 1996, Las
Españas vencidas del siglo XVIII el 1999, L'alternativa catalana (1700-1714-1740) i Ramon
de Vilana i Perlas i Juan Amor de Soria: teoria i acció austriacistes l’any 2000.
En quant a l’obra que ens pertoca es divideix en vuit capítols. El primer capítol és Un cop
d'ull a la Il·lustració catalana (7-34). Ve a ser una miniatura del llibre que segueix. La
Il·lustració s'introduí a Catalunya -com a la resta d'Espanya, val a dir-, "amb moltes
restriccions", en expressió manllevada, aclareix Lluch, a Fabià Estapé. L'avenç de la cultura
, Javier Molpeceres Coll 18034052 Història Moderna de Catalunya
no va mostrar l'empenta experimentada en el domini productiu i va fer curt per a poder
assumir el "pensa per tu mateix" kantià. Tanmateix, Lluch en fa un balanç positiu, perquè "la
nostra és una Il·lustració aplicada amb un gran historiador econòmic, amb la construcció
d'una visió i d'un projecte polític, econòmic i cultural per a Catalunya, dos músics prou
destacats, que anaren ben acompanyats, i uns quants científics i artistes. El set-cents no havia
passat en va i la llengua pròpia havia sobreviscut i sortia cap al segle següent amb més bons
ànims. el coneixement de la història i de la especificitat catalana havia avançat prou." (34).
Al capítol segon, titulat La producció de llibres en "la morta viva": 1476-1860 (35-53), Lluch
analitza les dades d'Aguiló (Catálogo de obras en lengua catalana desde 1474 hasta 1860.
Madrid, 1923), inferint que com a llengua editorial el català va tenir un pes gairebé inexistent.
No es va superar la xifra de 20 títols publicats a l'any fins el 1840. Tot i jugar amb xifres tan
eixarreïdes, però, fa bracet amb les propostes d'interpretació avançades per Jordi Rubió i
Balaguer de feia anys, en afirmar que la producció es va enlairar decididament a partir de
1794 en sintonia amb la Il·lustració. Destaca que la catalanització dels temes dels llibres va
precedir en una trentena d'anys a la catalanització de la llengua. Tornarà a insistir sobre
aquesta interpretació al llarg del llibre i, com veurem, en farà l'eix de les conclusions.
Els capítols esmerçats a la interpretació de l'evolució de les idees econòmiques i polítiques
del segle són tres: el tercer, el sisè i el setè. És aquí on més brillen l'erudició i la profunda
recerca de primera mà que reflecteixen aquests apartats.. En el primer d'aquests, que vendría
a ser el tercer capítol, L'austriacisme persistent i purificat, 1734-1741 (54-92), Lluch
s'esforça a assegurar una passera prou sòlida entre el projecte polític esbandit el 1714 per dret
de conquesta i el fenomen il·lustrat del darrer terç de segle. Les propostes de l'apartat que
clou el capítol, La reivindicació foralista a les Corts de Cadis, volen demostrar la força d'un
austriacisme subjacent en la societat catalana del set-cents el qual trobarà en Antoni de
Capmany el millor propagandista il·lustrat. Però la seva reivindicació de les Corts plurals de
la Corona d'Aragó a les constituents de Cadis (1810-1812) xoca contra l'uniformisme
interposat per l’entesa “asturcastellana”. En el quart capítol, Ser estranger sense ser-ne
(93-120), r epassa la dispersió peninsular de les xarxes comercials catalanes del set-cents
viatjant per les Espanyes per mitjà dels traginers i els marxants de Copons i altres llocs de la
Catalunya Central. L'exordi d'Ibn Kaldun presideix aquest capítol. El capítol quint tracta Els