ONA SANMARTÍ PARASITOLOGIA
1r VETERINARIA UAB
TEMA 1: GENERALITATS
1.OBJECTIUS DE LA PARASITOLOGIA
Un dels objectius principals és estudiar els paràsits,
es a dir, conèixer i estudiar d’una manera integral
del fenomen parasitari. La paraula es pot dividir en
‘’para’’ (al costat) i ‘’sit’’ (menjar). No només
existeix la relació hoste-paràsit, sino que també
intervé l’ambient, i la parasitologia es fixa en la
relació d’aquests 3 factors (ex: un gat no
s’infectarà amb el paràsit a no ser que estigui en contacte amb les femtes contaminades).
Tot i així, hi poden intervenir +1 hoste, i com més n’hi hagin més complexes seran les relacions
entre tots els actors d’aquest cicle.
La parasitologia estudia relacions interespecífiques entre espècies. En algun cas poden ser
beneficioses (comensalisme, mutualisme), o en algun cas només se’n beneficia un
(depredació, parasitisme). Per a tenir parasitisme s’ha de complir: Benefici unilateral, contacte
íntim/estres, dependència metabòlica del paràsit cap a l’hoste, possibilitat de conviure en
equilibri amb l’hoste. Ex: Mosquit pica un gos i podria transmetre leishmania o no. Existeixen
moltes definicions, però lo més important és la relació paràsit-hoste en la qual el paràsit
s’aprofita de l’hoste i viu d’ell.
Accions del paràsit:
• Accions mecàniques, espoliatives, i tòxiques.
• Vehiculització d’altres patògens.
• Transformació de teixits
• Inducció de canvis de conducta
• Reaccions d’hipersensibilitat
• Fenòmens de tolerància
Reaccions de l’hoste:
• Accions fagocítiques
• Reaccions inflamatòries
• Immunitat humoral i cel·lular
• Formació de càpsules, quists, i granulomes
1
,ONA SANMARTÍ PARASITOLOGIA
1r VETERINARIA UAB
Evasió de la resposta per part del paràsit:
• Localitzacions poc accessibles al sistema immunitari
• Variacions cícliques d’antígens (Ag)
• Camuflatge antigènic
• Síntesi d’Ag histocompatibles
• Immunosupressió
1.1.Interaccions hoste paràsit
La relació h-p (hoste-paràsit) pot crear un equilibri inestable, que es pot mantenir o generar 2
situacions: Animal parasitat curat (?), o animal parasitat malalt. En un equilibri inestable l’hoste
té infecció parasitaria controlada, i el paràsit segueix vivint a l’hoste, però aquesta situació és
perillosa pq en qualsevol moment pot inclinar-se cap a un cantó (paràsit podria aprofitar
situacions de debilitat de l’hoste per proliferar). Mentre l’hoste controla la situació els paràsits
són pocs, però si es descontrola creixeran. Als animals joves solen tenir parasitosis greus, però
a mesura que el SI madura, aniran alleugerant-se, i poden acabar sent asimptomàtics.
2.TIPUS DE PARASITISMES
El més comú és el parasitisme obligat, en el qual el paràsit necessita parasitar l’hoste per poder
viure. Els paràsits facultatius són els que no necessiten l’hoste, però si tenen l’hoste el
parasitaran (ex: mosca necessita MO per posar larves, i pot ser o no un hoste). També hi ha
les parasitosi accidentals, en les quals el patogen no sol ser paràsit, però ocasionalment
poden entrar a l’hoste i crear un quadre clínic (ex: amebes aquàtiques no paràsits que arriben
a l’intestí i provoquen símptomes).
Paràsits segons temporalitat:
• Intermitents
• Temporals/periòdics = Infecta però no es reproduirà fins que intervingui un 2n hoste.
• Permanents = Un cop han infectat hoste no necessiten res més.
Paràsits segons cicle biològic:
• Monoxens (directes) = Un sol hoste.
• Heteroxens (indirectes) = Al seu cicle tenen +1 hoste. Poden ser Diheteroxens (2h),
autoheteroxens, o poliheteroxens (+2h).
Paràsits segons localització:
• Ectoparàsits = Es troben externament.
• Endoparàsits = Es troben dins l’hoste.
2
,ONA SANMARTÍ PARASITOLOGIA
1r VETERINARIA UAB
2.1.Tipus d’hostes
Els diferents tipus d’hostes no són
excloents, es a dir, que un hoste
pot ser de 2 tipus a la vegada.
L’hoste definitiu és aquell que
allotja les fases adultes del paràsit,
mentre que l’intermediari és
aquell que allotja les fases
immadures i larves. En el cas dels
protozous no hi ha fases adultes pq són unicel·lulars. Per tant, els definitius són els que allotgen
les fases sexuals, i els intermediaris són els que allotgen les fases asexuals. Quan no hi ha fases
sexuals (ex: leishmania), el definitiu és aquell en el que el paràsit está més temps.
Els hostes intermediaris actius són aquells que activament busquen el definitiu amb l’objectiu
de transmetre el paràsit (ex: artròpode hematòfag pica mamífer i passa el paràsit), aquesta
categoria sol coincidir moltes vegades amb els vectors. Els hostes intermediaris passius són
aquells que, sense buscar l’hoste definitiu, passen el paràsit al definitiu. Els hostes intermediaris
transitoris són aquells que, tot i tenir papers importants en el cicle, no entren en contacte amb
l’hoste definitiu.
Ex. Dirofilaria immitis = L’intermediari actiu és un mosquit que xucla la sang d’un gos infectat
amb microfilaries (fase larvària). Quan el mosquit pica un altre gos li transmet el paràsit. En
aquest cas, el mosquit és un intermediari actiu i un vector biològic.
Ex. Moniezia expansa = Un cestode (tenia) de remugants que elimina ous per les femtes, els
quals són ingerits per l’intermediari (àcar). Els àcars es queden a les plantes que mengen els
remugants, i aquests es tornen a infectar. En aquest cas, l’àcar és un intermediari passiu.
Ex. hoste transitori:
• Fasciola hepàtica i dicrocoelium dendriticum.
• En els 2 casos hi ha un cargol com a intermediari, el qual porta el paràsit però el solta
al medi. Un cop al medi, el paràsit anirà a l’herba que menjaran els remugants.
• En el cas de la fasciola, el paràsit es troba directament a l’herba, però el dicrocoelium
entra en formigues que es quedaran a l’herba dels remugants.
Els hostes paratènics són aquells que allotgen fases del paràsit tot i que no són indispensables
per tancar el cicle, i dintre seu els paràsits no canvien de forma, de manera que tansols
serveixen de transportador. Poden trobar-se tant en cicles directes com indirectes. Sol trobar-
se freqüentment en cicles de carnívors.
3
, ONA SANMARTÍ PARASITOLOGIA
1r VETERINARIA UAB
Ex. hoste paratè = Toxocara spp. és un paràsit intestinal típic de cadells de gos. La mare lactant
elimina femtes amb ous, i normalment els cadells ingereixen els ous. També pot transmetre els
paràsits als cadells a través de la placenta o de la lactància. El paràsit també pot ser ingerit
per petits rèptils o mamífers (ratolí, sargantana) que l’acumularan i el transportaran fins que
un gos els torni a ingerir.
Els hostes vectors sempre són hematòfags (ex: dípters, mosquits, àcars, papàrres, etc...). Els
mecànics són aquells que simplement xuclen la sang amb paràsit i immediatament piquen
un altre animal i l’infecten (ex: tàbacs). Els biològics són aquells en els quals el paràsit realitza
algún canvi de fase, i en alguns casos podria ser hoste definitiu (algunes paparres). Els
biològics poden ser amb canvi de fase, o amb canvi de fase i multiplicació.
2.2.Especificitat parasitària
Els hostes principals són aquells on trobem majoritàriament un cert paràsit, mentre que els
hostes secundaris són aquells on poc freqüentment podem trobar el paràsit. Els hostes
accidentals són aquells on el paràsit arriba accidentalment, i que tot i no pot créixer, pot
causar símptomes. Els hostes reservoris (ossos, senglars, o porcs incuben Trichinella) són aquells
que allotgen un paràsit sense tenir cap símptoma i després són la font d’infecció per un altre
hoste (ex: Trichinella d’un senglar acaba infectant humans). Els hostes portadors (explicat amb
un exemple), un ramat d’ovelles adultes s’infecten constantment amb un paràsit i li agafen
resistència, però quan arriba un grup de xais nous al ramat, aquests agafaran el paràsit però
com són nous no hi tindran resistència.
Ex. hoste accidental = Anisakis s’allibera amb femtes de dofins i arriba al krill, i és ingerit per
peixos. Els peixos són paratènics, i quan són ingerits altre cop per mamífers marins (hoste
definitiu). Si els humans ingerim peix cru ens infectem, i tot i que anisakis intenta arribar a fase
adulta i no ho aconsegueix, produeix símptomes greus.
Els paràsits oioxens són aquells que infecten un sol tipus d’hoste. Els paràsits estenoxens són
aquells que infecten un grup estricte d’animals, normalment semblants (ex: paràsit que pot
infectar porcs i senglars). Els paràsits oligoxens són aquells que infecten un rang més ampli
d’espècies (gossos i guineus). Els paràsits eurixens són aquells que tenen el major rang
d’espècies a infectar.
Ex. toxoplasma = A nivell d’hostes definitius és estenoxé ja que només infecta felins, mentre
que a nivell d’hostes intermediaris és eurixé, ja que pot infectar mamífers i fins i tot humans
(afecta el fetus en dones embarassades).
4