Tema 2: Les Fonts del Dret Administratiu. El reglament
3. Els reglaments. Es tracta d’una norma escrita dictada per l’Administració o
pel Govern amb rang inferior a la llei i que o bé desenvolupen una llei, o bé
regulen aspectes de detall de la vida en societat. Per exemple, un reglament de
participació ciutadana o un reglament de convivència cívica (que per exemple
prohibeixen fer soroll a determinades hores). Destacar que normalment reben el
nom de Reial Decret o Ordre Ministerial si són de l’Estat, Decret si són de les
Comunitats Autònomes, i Reglament o Ordenança si són de les entitats locals.
3. El Reglament 1. Concepte i caràcters.
a. Definició. Com a definició, podem dir que es tracta de tota norma jurídica,
aprovada pel Govern o per les Administracions Públiques, que tenen un rang
inferior a la llei i que són objecte de control per la jurisdicció contenciosa
administrativa. És la norma característica administrativa.
b. Característiques: normatiu, subordinat, governatiu, fiscalitzable. Anem a
destacar 4 característiques.
En primer lloc, el seu caràcter normatiu. Es tracta d’autèntiques normes, és a
dir, són regulacions abstractes i generals de situacions futures que han de ser
publicades i que tindran una vigència indefinida en la mesura que no es
modifiquen o es deroguen per una norma d’igual o superior rang posterior.
La segona característica que hem de destacar, seria el seu caràcter subordinat.
Ja hem vist en la piràmide normativa que estan subordinades a la Constitució i a
les normes amb rang de llei, i hauríem d’afegir que el principi de jerarquia
normativa també regeix entre reglaments dictats per òrgans d’una mateixa
Administració Pública quan entre ells existisca una relació de jerarquia (si estem
parlant d’una Conselleria, el reglament d’un conseller tindrà més jerarquia que el
reglament d’una directiva de centre). Un reglament contrari a una norma amb
rang de llei és nul de ple dret.
En tercer lloc, cal destacar el seu caràcter governatiu, el que vol dir que
procedeixen de l’executiu o de l’Administració, que tenen una legitimació
democràtica indirecta. Per últim, hauríem de parlar del seu caràcter fiscalitzable,
referint-nos a una fiscalització judicial. La CE estableix al seu art. 106 que els
tribunals controlen la potestat reglamentària. De fet, poden ser inaplicats o
anul·lats pels jutges ordinaris (al contrari que les lleis).
5. Inderogabilitat singular dels reglaments (important). Esta característica
està prevista en l’art. 37.1 LPAC: “Les resolucions administratives de caràcter
,particular (acte s administratiu s) no podran vulnerar el que s’estableix en una
disposició de caràcter general (reglament), encara que aquelles procedisquen
d’un òrgan d’igual o superior jerarquia al que va dictar la disposició general”. La
primera de les conclusions que hem d’extraure d’aquest article és que
l’administració està obligada a complir els reglaments, de manera que els actes
administratius, no podran vulnerar el que s’estableix en un reglament. La segona
és que l’AP no pot dispensar individualment a ningú del compliment d’un
reglament, encara que el reglament l’haja dictat la pròpia administració. Per
últim, la pròpia administració que haja dictat el reglament, no podrà no aplicar -lo
en un cas singular. En definitiva, quan es parla de la inderogabilitat singular dels
reglaments estem parlant de la subordinació dels actes administratius als
reglaments, encara que siga la pròpia administració la que dicte el reglament i la
que aplique l’acte administratiu.
2. Diferència amb els actes administratius. a. Quins són: innovació,
generalitat, vigència. i. Les diferències fonamentals entre reglament i acte
administratiu són que el reglament, en primer lloc, innova en l’ordenament jurídic
i, pel contrari, l’acte administratiu el que fa és aplicar l’ordenament jurídic
existent; l’acte administratiu no és una norma jurídica, com si ho és el reglament.
ii. La segona de les diferències és que el reglament normalment es dirigeix a un
conjunt ample de ciutadans, és a dir, es caracteritza per la seua generalitat,
mentre que l’acte administratiu normalment es dirigeix a un destinatari concret
(singularitat). Per exemple, un reglament d’utilització d’instal·lacions esportives
municipals va dirigit a tots els municipis, mentre que un acte administratiu podria
ser un nomenament d’un funcionari, que es dirigeix a eixe funcionari. Ara bé, en
relació a esta segona diferència, hi ha algunes excepcions. De vegades, un
reglament es dirigeix a sectors més específics, com un reglament dirigit als
professors d’un grup universitari, de la mateixa forma que un acte administratiu
pot dirigir -se a un grup més ample (no només a una persona), com una
convocatòria de beques. iii. La tercera diferència seria que el reglament té una
vigència indefinida i, per tant, la norma no acaba amb un compliment, sinó que
és susceptible de ser complida moltes vegades. Per contra, l’acte administratiu
sí que s’extingeix una vegada s’haja complit. Per exemple, un reglament de
circulació, que preveu unes infraccions i que continuarà vigent fins que es
derogue, i un acte administratiu d’aplicació d’eixe ordenament. Aquest últim seria
la imposició d’una multa per infringir algun element d’eixe reglament: esta estaria
,dirigida a la persona que comet la infracció i s’extingirà una vegada pagada dita
multa.
3. Classes de reglaments.
a. En funció de la seua relació amb la llei: executius, autònoms, de necessitat.
i. Reglament executiu. Es tracta de reglaments secundum legem. Per tant, són
reglaments dictats en virtut d’una remissió de la llei al reglament o bé que porten
causa o s’emparen en una llei prèvia. És el cas de quan es dicta una llei i esta
remet el desenvolupament d’alguna qüestió a un reglament. Cal destacar tres
característiques: no pot introduir obligacions més oneroses que les previstes a la
llei i no poden contradir la llei, de manera que es tracten de complements de la
llei, posat que la desenvolupen i completen. Inicialment estos reglaments
regulaven aspectes molt secundaris, però cada vegada són més detallats i més
importants; podríem dir que cada vegada són menys executius.
ii. Reglament autònom o independent. Parlem de reglaments praeter legem.
Són reglaments dictats sense una llei prèvia, que regulen matèries de les quals
no s’ha ocupat el legislador. Per aquest motiu se’ls anomena independents, per
la seua desconnexió de qualsevol llei. Estan admesos al nostre ordenament
jurídic sempre que no existisca una reserva de llei per a la matèria que regulen.
Són típics per a qüestions administratives o internes, però de vegades també
regulen qüestions de caràcter extern o jurídic.
iii. Reglament de necessitat. Aquest reglament es dicta per raons
extraordinàries, com catàstrofes, calamitats o greu risc per a persones i béns.
Estan previstos en lleis específiques, com la Llei sobre l’Estat d’Alarma,
Excepció i Setge. Aquestos reglaments es poden dictar per autoritats
administratives que normalment no tenen potestat reglamentària, sense
subjectar -se al procediment habitual i, fins i tot, contravenint o envaint l’àmbit de
la llei. El que no poden fer és derogar normes que ordinàriament siguen
aplicades, només les poden suspendre. Finalment, tenen una eficàcia temporal
restringida, perquè es limita al període que dure la situació excepcional.
b. En funció de la seua procedència: estatal, autonòmic, local,
administracions no territorials.
i. Estatal. Podran ser aprovats pel Govern o pel President –anomenats Reial s
Decret s – o un Ministre –cas en què s’anomenaran ordre ministerial. Dins dels
reglaments estatals, també podrem trobar altres normes reglamentàries com, per
exemple, les que dicten el TC o el CGPJ.
, ii. Autonòmic. Distingim fonamentalment 3: reglaments aprovats pel Govern o
President (Decrets), reglaments aprovats per Consellers (Ordres i Resolucions) i
reglaments aprovats per òrgans inferiors (normalment, s’anomenen resolucions).
iii. Local. En primer lloc, tenim els reglaments aprovats pel Plenari, ja siga del
municipi o de la província, que s’anomenaran Reglaments o Ordenances; en
principi, els reglaments tenen un caràcter més intern, d’organització de l’entitat, i
les ordenances efectes externs, ad extra. Per altra banda, també tenim la
potestat reglamentària de l’alcalde, però és una potestat molt reduïda, limitada a
reglaments de necessitat (no molt comuns) o bàndols (un poc antiquats
actualment, encara continuen com avisos de l’alcalde per a tot el poble en
alguns municipis xicotets).
iv. Administracions no territorials. La potestat reglamentària de l’administració
no territorial pot atribuir - s e -la la Constitució Espanyola, com és el cas de la
Universitat i dels Col·legis professionals, o la seua Llei de creació, com és el cas
del Banc d’Espanya o altres organismes.
4. La potestat reglamentària
1. Definició i justificació. La potestat reglamentària es tracta de la facultat
atribuïda per l’ordenament jurídic al Govern i a l’Administració de dictar
reglaments. Aquesta potestat es pot justificar des d’una dimensió material i
formal.
a. Justificació material: desenvolupament, aspectes tècnics, flexibilitat, ens
locals. Recordem que el legislador no pot abastar la regulació de tot. Per això,
com que a l’executiu ja se li atribueix la funció d’executar les lleis, se li dona
també la competència per a dictar les normes necessàries perquè l’execució
siga possible i així alliberar feina al legislador.
b. Justificació formal: Constitució i altres lleis habilitants. La trobem, en el cas
de l’Administració territorial, a la Constitució: al seu art. 97 se li dona al Govern,
a l’art. 137 a les entitats locals (no és exprés, sinó que se li reconeix l’autonomia
i la potestat reglamentària s’entén compresa dins d’esta), i a l’art. 156 a les CA.
En l’Adminsitració no territorial la podem trobar a la CE, com és el cas de la
Universitat i els Col·legis Professionals, o en normes amb rang de llei, com és el
cas del Banc de d’Espanya.
2. Titulars (de la potestat reglamentària)
