LA TRANSFORMACIÓ DEMOGRÀFICA
El segle XIX fou caracteritzat per un creixement de població lent, a causa d’una mortalitat elevada, però això
canviarà al principi del segle XX: la disminució de mortalitat i la natalitat va avançar en el seu procés de
transició demogràfica gràcies a la modernització de l'estructura econòmica i social.
El creixement de la població:
Gràcies als progressos mèdics, la millora de les condicions sanitàries i higièniques a les ciutats, a més d’una
dieta més regular i equilibrada, es va incrementar la societat espanyola sobretot al primer terç del segle XX:
trobem un saldo vegetatiu anual positiu (diferència de natalitat i defuncions). Així mateix, aquest canvi va
contribuir fortament en el descens de la mortalitat infantil, tot i que fou acompanyat d’una disminució de
natalitat (menor nombre de fills per dona). Les causes d’aquest comportament poden radicar en el procés
d’alfabetització i les transformacions socials de les dones davant el treball i les famílies.
A zones com Catalunya, aquesta transformació demogràfica fou més accelerada, en ser en una zona de
preeminència industrial i contribuïda tant per creixement vegetatiu com per l'onada migratòria,
assemblant-se a altres països europeus. Algunes caracteritzacions de la zona fou un increment d’esperança de
vida i un descens de mortalitat i natalitat.
Èxode rural i migració transatlàntica
Una marca demogràfica rellevant fou el paper de l’èxode rural: l'emigració, generalment de gent jove del
camp a la ciutat, que es va accelerar amb la Revolució Industrial i, sobretot, a partir de la segona meitat del
segle XX. En algunes ocasions, els pagesos també migraven a l'estranger. Els clars indicis d'aquest moviment
es troben en Catalunya, essencialment des de l'Aragó, València, Múrcia i Almeria.
Altres factors contribuents al procés migratori són:
- A Catalunya, el moviment d’habitants des de les comarques pirinenques i de l'interior cap a les del
prelitoral i litoral.
- La massiva emigració europea cap a Amèrica, intensificada entre els anys 1905 i 1914. L'Argentina,
Cuba i el Brasil van ser els destins principals.
- Amb l’esclat de la Guerra Mundial (1914) van disminuir les migracions exteriors i es van
incrementar les interiors, per demanda de feina en grans ciutats, fet que va ocasionar desequilibris
territorials, per exemple, un saldo vegetatiu negatiu a Aragó, mentre que fou positiu a Madrid.
El creixent procés d'urbanització
El procés d’urbanització es va intensificar gràcies a l'oferta de treball en la indústria, els serveis i, especialment,
la construcció de mà d'obra procedent de les zones rurals. Alguns resultats del procés foren els eixamples
dissenyats a la fi del segle XIX a les grans ciutats, noves edificacions i reformes en els nuclis antics com la
Gran Via a Madrid o la Via Laietana a Barcelona. Però, es va produir lentament.
El creixement de població va ser alt a la majoria de les províncies costaneres mentre que l'estancament o
reculada es va produir a les de l'interior, excepte a Madrid, Saragossa i Valladolid.
, LA LENTA TRANSFORMACIÓ DE L’AGRICULTURA
L’augment de la producció agrària
L’agricultura fou la principal font de producció, malgrat la pèrdua econòmica del primer terç del segle XX, i
els seus treballadors ocupaven una rellevant part del poblat espanyol: al voltant de 1930, l’agricultura va
passar a correspondre un 75% de la producció agrària.
Els sectors tradicionals agrícoles, com la cerealística, va mantenir-se present amb producció escassa davant els
sectors més dinàmics i exportadors, alguns d’aquests a mencionar: l'exportació dels productes mediterranis
(fruites, hortalisses i oli), la introducció de nous productes (patata i remolatxa sucrera) i el pes de la ramaderia
duplicada. No obstant això, si es compara a escala europea, hi havia una implementació lenta dels fertilitzants
i químics, de manera que les collites variaven segons la dependència climatològica.
Els principals problemes del camp
El camp agrícola presentava complicacions rellevants, de les quals es poden destacar:
- La desigualtat social: els grans terratinents, concentrats en les zones sud-centrals espanyoles, es
mostraven inflexibles davant l’aplicació de les noves tècniques. A això se sumaven les condicions
miserables als quals estaven sotmesos els jornalers. Al nord, residia una pagesia arrendatària amb
dificultats de superar la producció de subsistència.
- Poca producció agrària: el clima i l’escàs regadiu van disminuir la producció, en conseqüència, els
productes espanyols es convertien en poc competitius. Un exemple es troba en l’arribada de
productes agrícoles estrangers (al segle XIX) que van posar en perill l’agricultura nacional. La
mesura presa fou aplicar aranzels.
- Incompetència del govern: els governs no van actuar eficaçment.
- La lenta aplicació del Pla d’obres públiques (1902): fou una reforma per ampliar les zones de
regadiu, i la implementació tardanera no va solucionar el problema.
Les conseqüències dels problemes van causar que es manifestessin conflictes socials i la part de la pagesia
pobra a emigrar.
L'agricultura a Catalunya: crisi i modernització
Després de superar la fil·loxera (una plaga que l'any 1910 havia destruït centenars de milers d'hectàrees de
vinya), l’agricultura catalana va augmentar progressivament a l’hora que el nombre de pagesos dedicats va
descendir. La causa es troba en la mecanització dels camps i les noves tècniques aplicades.
Catalunya va desenvolupar una dualitat al camp català:
- A comarques de Barcelona i Tarragona l’acció agrícola es va especialitzar en hortalisses, verdures,
fruites i productes carnis.
- Les comarques interiors es van decantar per l’agricultura tradicional, la cerealística, que es va anar
empobrint.
Resumidament, la producció agrària va incrementar, juntament amb la producció de cereals i l’arròs a delta
de l’Ebre, de la mateixa manera que la ramaderia, la producció d'oli (Tarragona), les fruites seques (a Lleida) i
la producció de patates (Maresme i Osona).
