BLOQUE I
Tema 1. Processos de regulació
Subjectes i legitimació
Dins el model de negociació col·lectiva i subjectes legitimats hem de fer-nos un seguit de
preguntes, quins son els sindicats més representatius?, quines funcions atorga aquesta
representativitat?
Per tant per a saber quin seran els subjectes legitimats (sindicats més representatius a nivell
estatal o de comunitat autònoma) hem de comprovar que reuneixin els requisits establerts
per a ser considerats sindicats més representatius i per tant establir si tenen legitimació o
no. Tots aquests elements (subjectes, requisits, representativitat i legitimació) formen part
de l’estructura de la negociació col·lectiva.
Els subjectes legitimats per a la negociació col·lectiva son:
- Comitè d’empresa
- Secció sindical
La primera qüestió a resoldre per a poder establir quin serà el subjecte legitimat en cada cas
es preguntar-se quants centres de treball té l’empresa. I la segona quines seccions sindicals
hi ha dintre de l’empresa i quina implantació té a cadascun dels seus centres. Per a continuació
determinar quin òrgan de representació hi ha a cada centre, delegat sindical o comitè
d’empresa. També hem de tenir en compte si hi ha un comitè inter-centros (òrgan que
homogeneïtza les diferents representativitats sindicals de cada centre), aquest no pot tenir
més de 13 membres, i el que es fa es sumar la representació de cada centre per obtenir una
representació general de tots els centres.
Per tant, hem de determinar quin òrgan de representació hi ha a cada centre, delegat sindical
o comitè d’empresa, i en el segon cas quines seccions estan representades.
Si hi ha comitè inter-centros, com es aquest el que aglutina les representacions de cada
centre de treball, serà aquest el legitimat per formar part de la comissió negociadora. Si no
n’hi hagués aleshores ho serien els comitès o delegats de cadascun dels centres.
Juntament amb els anteriors tindran legitimació les seccions sindicals dels sindicats més
representatius que tinguin presencia a l’empresa.
Als grups d’empresa o convenis sectorials per a determinar aquesta legitimació hem de veure
qui esta legitimat a cada empresa i estaran cridats a negociar la representació unitària o
sindical de cadascuna d’aquestes empreses.
Coneixent aquesta informació sabrem quin son els subjectes legitimats i quin tipus de
legitimació tenen.
Hi ha diferents tipus de legitimació, independents entre si, per part els subjectes. Per tant,
un subjecte legitimat pot tenir alguna de les legitimacions però no les altres. Les regles de
legitimació estan regulades a l’article 87 ET.
- Legitimació inicial: capacitat inicial que té el comitè o l’òrgan de representació unitària
o seccions sindicals, que els acredita per poder participar en la negociació del conveni
, col·lectiu. No tots els agents que tenen aquesta legitimitat inicial després la tenen per
negociar el conveni col·lectiu.
Aquesta legitimació la tindran tots els comitès o seccions sindicals que estiguin dins
de l’empresa.
- Legitimació plena (Art. 88 ET): capacitat dels agents per formar part de la comissió
negociadora de la negociació col·lectiva. Per a tenir aquesta legitimació s’exigeix que
les seccions sindicals sumin la majoria dels òrgans unitaris (tenir la majoria sumant la
representació en tots els òrgans), per tant, ja no val amb tenir presencia dins
l’empresa, sinó que s’exigeix tenir majoria en l’òrgan unitari de referència ja siguin els
comitès de cada centre o el comitè inter-centros.
Així doncs per formar part de la comissió negociadora el requisit és la legitimació plena.
- Legitimació decisòria:
Exemple: Nuria i Montse treballen en una empresa de neteja regida pel conveni col·lectiu
sectorial de Catalunya, aquesta empresa té 10 centres de treball disseminats per tot el
territori. En cadascun dels centres d treball hi ha comitè d’empresa i amb diverses seccions
sindicals que l’integren.
Totes les seccions sindicals i comitès d’empresa tenen la legitimitat inicial per formar part de
la negociació col·lectiva, es a dir, la possibilitat de negociar aquest conveni col·lectiu, aquesta
suposa la possibilitat de participar-hi, això no els legitima directament per formar part de la
comissió negociadora.
En aquest cas la legitimació inicial la té el comitè inter-centor, si existeix, i si no existeix el
comitè d’empresa de cada centre de treball o els delegats sindicals si no hi ha comitè.
Juntament amb les seccions sindicals dels sindicats més representatius que tinguin presencia
en aquests òrgans.
En aquest procés de determinació dels membres que constituiran la comissió negociadora
s’ha d’establir el principi de bona fe, es a dir, de forma pràctica s’ha d’analitzar si al llarg del
procés de negociació alguna de les dues parts de la negociació, empresa o representació dels
treballadors, han posat traves al procés de manera injustificada o per viciar el procediment
al seu favor.
Hi ha diversos aspectes a analitzar:
o Transparència.
o Creació de la comissió.
o Facilitació d’informació.
Juntament amb el principi de bona fe s’estableix que qualsevol acord de la comissió
negociadora es pren per majoria.
Un cop constituïda la comissió negociadora a través de la legitimació plena, previ anàlisi de
la legitimació inicial, es porta a terme la negociació i si aquesta ha culminat amb acord, s’han
de seguir uns passos per a que aquest acord tingui eficàcia i l’acord es pugui aplicar.
1. Determinar que s’hagin seguit correctament tots els passos establerts per a la
realització d’una negociació col·lectiva.